Les comunitats cristianes constaten que un ample grup de batejats de les nostres viles i pobles no només ha deixat de participar en els sagraments de l’Església, sinó que fins i tot la seva fe cristiana ha quedat esmorteïda o negada. El fet de la descristianització arriba a totes les persones, adults i joves, a les institucions, a la societat sencera. A aquest grup va referir-se el Sant Pare Joan Pau II, en dir que grups sencers de batejats han perdut el sentit viu de la fe o fins i tot no es reconeixen ja com a membres de l’Església, i porten una vida allunyada de Crist i de l’Evangeli.14
És clar que la resignació no és l’actitud que s’espera de nosaltres. No podem restar indiferents davant de tantes persones allunyades. Pertanyen a la nostra Església i ens interpel·len. No dir-los res o no oferir-los res seria constatar el cansament i la grisor de les comunitats cristianes. Cal plantejar una nova proposta de l’Evangeli destinada a ells. 15
La situació personal i les conviccions dels cristians allunyats són diverses. Fàcilment, però, coincideixen en el convenciment que el missatge de l’Església no respon al temps present i que la seva experiència els ha donat prou motius per allunyar-se’n. Començant per la desafecció a l’Església, molts han arribat a posar en crisi la seva fe.
Quina ha de ser l’actitud de les nostres comunitats cristianes en favor d’aquests germans? Com proposar-los amb paraules convincents el missatge de Jesús?
Heus aquí algunes propostes:
En primer lloc: Estiguem atents, cap situació és irreversible. Les persones en situacions inesperades, davant d’experiències intenses de goig o desesperació poden perdre les seguretats adquirides i trobar-se sobtadament cara a cara amb l’enigma de les seves vides.
A partir d’aquestes experiències, alguns poden radicalitzar encara més la seva llunyania. Altres, però, poden sentir l’anhel de trobar una paraula que els il·lumini, poden confiar-nos els seus dubtes i els motius del seu refús, poden demanar-nos ajuda per tornar a creure.
En segon lloc: sempre cal escoltar atentament, amicalment aquests germans, perquè, a vegades, sota moltes paraules ens fan una petició amagada: “Voldria que em parlessis de Déu!” Caldrà, altres vegades, que nosaltres els fem, amb discreció i prudència, una proposta senzilla: “Per què no parlem de Déu?” L’acollida i la resposta que les persones donaran a aquests interrogants ni es poden preveure ni poden explicar-se sense l’acció de l’Esperit Sant. Tanmateix, això no eximeix ningú de seguir l’ensenyament de sant Pau: “Sentint-nos en presència de Déu, procurem guanyar-nos la confiança de tothom dient obertament la veritat.”16
En tercer lloc: aquesta proclamació plena de vigor demana normalment un acompanyament pacient, una conversa sincera, una àmplia comprensió. Hem d’acceptar aquest temps d’espera. Tanmateix aquest acompanyament, que pot ser més o menys llarg, cal conduir-lo al seu final, evitant de deixar cada dia per demà, allò que pot ser dit avui.
Estem segurs que aquest treball entre els indiferents o allunyats suscitarà en alguns el desig de tornar a començar, d’iniciar un camí de recerca de Jesucrist i de l’Evangeli. Tant de bo! Per això hem de poder oferir-los grups acollidors on puguin fer el seu camí, on comparteixin temps de pregària, de celebració i de vida fraterna. Ens hem de proposar, concretament, com fomentar la formació d’aquests grups i preparar les persones per a acompanyar-los.
En quart lloc: alguns d’aquests cristians indiferents o no-practicants s’acosten algunes vegades a l’Església, amb motiu del seu casament, del naixement i bateig del fill, en la malaltia o en la mort dels seus familiars o en altres circumstàncies d’aflicció o necessitat. No desaprofitem aquesta oportunitat. Tinguem envers ells una sol·licitud pastoral renovada. Quan sigui oportú, a partir de les peticions i dels motius que ens exposen, parlem-los directament de Jesucrist i procurem despertar el desig de viure una experiència d’intimitat amb Ell. No ens faci vergonya proposar-la obertament. No ens atemoreixi el rebuig que puguem rebre. “No m’avergonyeixo de l’Evangeli, que és poder de Déu per a salvar tots els qui creuen”17, deia sant Pau, i recomanava a Timoteu: “Fes obra d’evangelitzador.”18 Les nostres comunitats parroquials i tota l’Església diocesana senten que l’evangelització no té espera, que no es pot ajornar per un altre moment. |