IV. Sigueu testimonis


El fet de ser testimonis ens fa entendre que el missatge és un de sol: Jesucrist, però que els missatgers són molts. Tots anunciem la mateixa Paraula que ha estat confiada a l’Església i la proclamem amb diverses veus. Tots som servidors de la Paraula i aquesta ha de ser transmesa fidelment “com a missatge autèntic de la gràcia de Déu”19.

El Concili Provincial Tarraconense celebrat l’any 1995 recordava en la seva proposició segona: “A l’interior de l’Església local, i a l’entorn del bisbe, que és el testimoni de la fe apostòlica, són subjectes de l’evangelització els preveres i els diaques i totes aquelles persones que proclamen la Bona Notícia del Crist mitjançant la paraula i el testimoniatge d’amor fratern. Tot batejat s’ha de sentir cridat a aquesta proclamació.”20

Així, doncs, voldria demanar-vos a tots, preveres, religiosos i religioses, membres d’Instituts Seculars, laics compromesos en la pastoral parroquial o diocesana d’iniciar un esforç renovat, per tornar a proclamar amb valentia la nostra fe, per acollir la presència joiosa de Jesús ressuscitat en els seus sagraments, per refer, fins on calgui, els lligams de perdó, d’ajuda mútua i de fraternitat a l’interior de les comunitats cristianes. Ens hi obliga la condició de testimonis de Jesús i del seu Evangeli, pròpia de tots els membres de l’Església. Els qui volen acostar-se a Jesucrist han de trobar persones concretes i comunitats plenes de vida que els acullin, que els escoltin, que els encoratgin, que els comuniquin il·lusió i esperança.

Com diu Joan Pau II: “La paraula i la vida de cada cristià poden i han de fer ressonar aquest anunci: Déu t’estima; Crist ha vingut per a tu: per a tu Crist és el camí, la veritat i la vida.”21 Sabem que aquesta predicació per ser convincent ha d’anar acompanyada d’una vida cristiana joiosa, intensa. Cal unir el testimoni de la pròpia vida amb l’anunci explícit de Jesucrist. Aquesta experiència fa que les paraules dels qui anuncien l’Evangeli tinguin una especial persuasió per als qui les escolten.

Pensant que alguns tenim especialment confiat aquest testimoniatge, heus aquí algunes propostes:
- El bisbe i els preveres.
La missió del bisbe —successor dels apòstols— i la dels preveres —els seus col·laboradors i germans— és, primer de tot, ser ministres de la Paraula de Déu a l’interior de l’Església local, la diòcesi. Ens sentim i som testimonis de Jesucrist ressuscitat i sabem que tots els nostres treballs, preocupacions i anhels tenen com a fi últim el mateix anunci del Senyor. Els nostres fidels ens han d’identificar com enviats a proclamar l’Evangeli de Jesús, entorn del qual es congrega la comunitat cristiana.

Com a ministres de la Paraula, ungits per l’Esperit Sant per a portar la Bona Nova, experimentem el goig d’anunciar Aquell que salva l’home del laberint autosuficient del món, que truca a la porta sol·licitant ser escoltat. I ens adonem que, a través de la nostra pobresa, alguns germans es disposen a escoltar, a respondre, a obrir-se a la intimitat del Senyor. A nosaltres, aquest ministeri ens recorda i actualitza les paraules de Jesús: “Seràs pescador d’homes.”

Us exhorto —germans preveres— a continuar amb alegria el treball pastoral que tenim proposat. No ens cansem de recomanar als fidels un retorn a “la vida de l’ànima”, d’ajudar-los a trobar el gust del silenci i la pregària, de conduir-los a l’encontre amb Jesucrist en les celebracions de l’Eucaristia i de la Reconciliació. I convido tots els qui s’hi sentin especialment cridats a preparar-vos d’una manera específica per a una pastoral de primer anunci als allunyats.
- Els qui acompanyen els infants i els joves.
A tots ens preocupa que molts joves, que han estat educats cristianament des de petits, quan arriben a la primera joventut es manifestin indiferents, o amb una fe superficial, o amb una adhesió a l’Església plena d’interrogants i recels. No podem justificar aquest fenomen únicament per la influència de la societat que els envolta, ni tampoc podem resignar-nos dient que el que ara reben, donarà fruit en algun altre moment de la seva vida.

No ens ha d’atemorir que una gran part de nois i noies no hagin rebut una veritable iniciació cristiana. Han estat batejats, però es troben en una gran ignorància de Crist. Per això, el millor servei que podem fer a aquests infants i joves és la proposta que el mateix Sant Pare Joan Pau II indica en la seva carta apostòlica Novo millennio ineunte: “No es tracta, doncs, d’inventar un nou programa. El programa ja existeix. És el de sempre, recollit per l’Evangeli i la Tradició viva. Se centra, en definitiva, en Crist mateix, el qual cal conèixer, estimar i imitar, per viure en Ell la vida trinitària i transformar amb Ell la història, fins al seu acompliment en la Jerusalem celestial.”22

Per això, tots els qui dediqueu el vostre temps a acompanyar els infants o els joves, en les catequesis, els esplais, els moviments, les escoles cristianes, els grups parroquials, us demano que tingueu aquesta prioritat fonamental: fer conèixer Jesucrist als infants i als joves, ajudar-los a estimar-lo i a seguir-lo. Volem que els infants de primera comunió experimentin l’atractiu de rebre el Senyor, que els moviments apostòlics de joves mantinguin la capacitat de proposar la fe i de conduir-los cap a les comunitats cristianes, que els confirmands s’iniciïn en el tracte personal amb Jesucrist.

Que aquesta perspectiva, plena d’esperança, orienti totes les activitats vers l’evangelització dels infants, adolescents i joves de la diòcesi.
- Els col·laboradors en la pastoral sacramental.
Molts laics acullen i preparen els nuvis que volen rebre el sagrament del matrimoni o els pares que demanen el baptisme dels seus fills.

Es demana a aquests col·laboradors una actitud respectuosa i acollidora envers tots els qui han de preparar i encoratjar. La situació de cadascun i la trajectòria cristiana viscuda demanen un tacte suficient per dir la paraula justa o fer la proposta adequada. Tanmateix, com a testimonis de Jesucrist no podem en aquests contactes silenciar el que és central de la nostra fe. Limitar-se a posar de relleu la riquesa humana del casament o de la vida de família o el gran do dels fills no és suficient.

Per això, us demano que en els encontres amb les parelles i els pares intensifiqueu el testimoniatge clar de la vostra fe i de la vostra esperança, la coherència de la vostra vida cristiana i matrimonial i sobretot la força i la novetat de l’Evangeli de Jesús, tot recordant-los l’afirmació del Concili Vaticà II: “... ara el Salvador dels homes, Espòs al mateix temps de l’Església, surt a l’encontre dels esposos cristians a través del sagrament del matrimoni.”23

La presentació explícita de Jesucrist com a proposta de sentit per l’amor dels esposos i per la vida de família amb els fills pot provocar una resposta inesperada entre parelles joves que ni tan sols sospitaven que algú els en podia parlar. No es tracta de confiar en la qualitat de les vostres paraules, més o menys persuasives, sinó en la convicció que l’Esperit pot fer-les servir per actuar Ell mateix en els qui us escolten.
- Els qui visiten els ancians i els malalts.
El sofriment i la malaltia es presenten, moltes vegades, inesperadament. La vellesa està sempre en l’horitzó final de les nostres vides. Quan arriben, ens adonem que les coses d’aquest món van perdent importància i agraïm aquelles mans amigues que fan companyia i aquella veu que parla amb tonalitat familiar.

Juntament amb els preveres i els fidels de vida consagrada, moltes persones, individualment o en grup, són constants a visitar malalts i persones grans, tant en les residències i hospitals, com a les cases on viuen.

Moltes són les paraules de consol i de tranquil·litat que cal fer arribar als qui sofreixen i als ancians. No oblidem, però, que hi ha una paraula específica a proclamar: el Senyor es deixa trobar en aquesta situació d’aflicció, de malaltia o de solitud. Aquest és també un moment favorable per acostar-nos a Ell.

Per això, proposeu-los en aquest temps de prova l’oportunitat d’una experiència espiritual nova, capaç d’omplir-los d’esperança. Cal que mirin Jesús ressuscitat que porta en el seu cos els senyals de la passió i seran salvats.
- Els qui atenen els pobres i els marginats.
La nostra societat ha engendrat moltes pobreses materials, morals, laborals... També ben a prop nostre. Són moltes les iniciatives dels fidels, de les nostres parròquies i institucions d’Església, per atendre les persones en situació de necessitat.

No cal repetir que l’activitat dels fidels en favor dels pobres no pot considerar-se un servei social més. Hem d’acostumar-nos a dir que tant els fidels com tota l’Església han d’oferir, com el seu més gran do, Jesucrist. És Ell qui aixeca, transforma i cura el necessitat.

Moltes vegades no tenim els mitjans materials suficients per donar resposta al germans necessitats; però, quan tracten amb els fidels i les institucions parroquials de caritat, han d’experimentar que són estimats com germans, mai com estrangers o forasters, mostrant-los que aquesta germanor es fonamenta en l’amor de Jesucrist per tots els homes.
- Els qui ho han deixat tot.
El Senyor ha concedit a la nostra diòcesi la presència de monjos, monges, frares, religioses i religiosos i membres d’Instituts Seculars. Des del seu silenci o des de les seves activitats tots ells anuncien una paraula única: “Tot ho considero una pèrdua comparat amb el bé suprem que és conèixer Jesucrist, el meu Senyor.”24

Aquest testimoni radical d’amor a Jesucrist no necessita gaires explicacions aclaridores. La vida consagrada, la pobresa humil, l’alegria contagiosa, l’acolliment servicial són difícils de definir, però es copsen sense dificultats quan impregnen tota una vida. També ells són testimonis de Jesús i del seu Evangeli en aquesta nostra Església local que desitja anunciar-lo amb nova decisió i valentia.

El Sant Pare ha recordat a tots els consagrats la missió que tenen “d’invitar novament els homes i les dones del nostre temps a mirar cap amunt, a no deixar-se atropellar per les coses de cada dia, sinó a ser atrets per Déu i l’Evangeli del seu Fill”25. En les obres apostòliques pròpies tenen l’oportunitat d’un contacte immediat amb moltes persones que han de poder descobrir en el seu treball molt més que una feina ben feta: Aquell qui els ha cridat a consagrar-li la vida.

La millor paraula és la vida donada, fidel, fins a l’extrem. Us en donem gràcies. “Els nostres contemporanis volen veure en les persones consagrades el goig que prové d’estar amb el Senyor.”26
Conclusió
Acabo aquesta carta pastoral. He volgut mostrar-vos la responsabilitat i el goig de la missió que tenim confiada: ser testimonis de Jesucrist en l’Església i davant el món. He insistit en la urgència de l’anunci explícit de Jesucrist amb unes propostes clares dirigides a tots vosaltres.

Són propostes que pretenen donar un to joiós i convençut a les nostres paraules i accions, quan anunciem que Jesús ressuscitat no deixa d’estimar l’home i n’espera resposta. Aquest missatge, sempre nou i sorprenent, ha d’impregnar la pastoral general i especialitzada que tenim entre mans, sense suprimir cap de les activitats que, amb esforç i perseverança, ja es realitzen a les parròquies i als grups, des de fa temps. També pot indicar el camí a seguir amb les persones que pertanyen a altres confessions o a altres religions, presents a la nostra diòcesi, tot i que no se’n parli en aquesta carta pastoral.

Confiem que el nostre testimoniatge —sota l’acció de l’Esperit Sant— esdevingui una crida als homes d’avui a “tornar de la part de Déu”, a endinsar-se en el coneixement i l’amor de Jesucrist.

De la mateixa manera que el missatge de la Mare de Déu del Miracle va suscitar, des del cor de la nostra diòcesi, una amplíssima revifada de vida cristiana, poso en mans de Santa Maria tot el nostre treball evangelitzador i li demano fruits abundosos en tots aquells qui acullin i responguin amb nova fidelitat al seu missatge.

Amb aquesta esperança obrim els nostres cors a la pregària confiada:

“El teu amor perdura sempre, Senyor!

No abandonis l’obra de les teves mans!” (Salm 138)

Festa de la Mare de Déu del Miracle,

3 d’agost de 2002