L’Evangeli de Marc acaba dient que els onze deixebles —després de l’Ascensió de Jesús al cel—“se n’anaren a predicar pertot arreu”. 8
No hi havia persones ni llocs prèviament escollits. Davant dels apòstols es presentaven les mateixes multituds que Jesús veié i de les quals es compadí, “perquè estaven malmenades i abatudes com ovelles sense pastor”.9 A tots calia fer arribar la novetat del missatge cristià, la Paraula de Déu acomplerta. És a dir, calia parlar-los de Jesucrist.
Els apòstols ho feren arreu: a Jerusalem, al pòrtic de Salomó, al Temple, davant el sanedrí, per les cases, a les ciutats. Als jueus i als no-jueus. Proclamaven amb valentia l’ensenyament que havien rebut i la seva predicació va suscitar una multitud de fidels, les primeres comunitats cristianes.
Aquella predicació ha arribat fins a nosaltres a través de l’Església, que ha guardat i transmès tot allò que els apòstols ensenyaren. La predicació de l’Evangeli ha continuat, de tal manera que la memòria viva de Jesús no ha estat mai oblidada, sinó transmesa de generació en generació.
Tanmateix cada generació, i en ella cada home i cada dona, cada comunitat cristiana antiga o nova, haurà d’escoltar la predicació de l’Evangeli i haurà de respondre al seguiment de Jesús, d’una manera original i pròpia.
Quina ha de ser aquesta resposta original i pròpia per part de les nostres comunitats cristianes? Què hem de fer per intensificar en nosaltres la presència viva de Jesús?
Heus aquí algunes propostes:
En primer lloc, les nostres comunitats han d’escoltar la Paraula de Jesucrist i la seva invitació com si la sentissin per primera vegada, amb tota la seva novetat, actualitat i exigència. Res és tan nou i tan jove com l’Evangeli. Cap altra paraula té una força més gran per renovar, des del seu interior, les persones i les comunitats.
Per això, cal que els cristians es reuneixin per escoltar junts la Paraula del Senyor, que es deixin jutjar per Ell, que emprenguin tots els seus treballs en nom d’Ell. No hi pot faltar la predicació de l’Evangeli directa i clara, adreçada al cor, tant en les homilies, com en les catequesis i els encontres.
En segon lloc, juntament amb la predicació de la Paraula de Jesucrist, la comunitat cristiana ha d’acompanyar els fidels cap a la pregària individual i comunitària. És en la pregària, on tot cristià demana amb insistència que el Senyor li mostri la resplendor de la seva mirada, on pot iniciar i mantenir un diàleg amical i joiós amb Ell, on pot viure la comunió amb Ell. La pregària, doncs, és camí privilegiat per l’encontre amb Jesucrist, i per Ell amb el Pare en l’Esperit Sant.
Per això, l’Església és lloc de pregària, camí de pregària. En els nostres temples cal crear-hi espais de silenci, on cada fidel pugui fer-hi la seva pregària personal i trobar-hi moments de pregària comunitària.
En tercer lloc, la comunitat cristiana ha d’acompanyar els fidels des de la predicació i la pregària fins a la celebració de l’Eucaristia i els altres sagraments. En aquests signes es transparenta el rostre estimat de Jesucrist. Són els senyals que Ell mateix ha donat a l’Església, perquè el puguin trobar tots aquells que el busquen. Tota predicació, tota pregària queda incompleta, si no s’orienta cap a la participació en l’Eucaristia, perquè en el memorial del Sopar del Senyor no solament Ell hi és present, sinó que hi és present “per nosaltres”, per cadascun de nosaltres. És magnífica la frase de sant Ambròs: “Tu te m’has mostrat cara a cara, oh Crist: jo et trobo en els teus sagraments.”10 Aleshores, la pregària es torna adoració, encís, ofrena.
Per això, cal celebrar la litúrgia amb tota la seva bellesa i el seu poder d’evocació. Recomano un cop més el que establia el Concili Provincial Tarraconense: “El Concili demana que es garanteixi la participació i alhora la qualitat estètica de les celebracions, amb l’exercici corresponent dels diversos ministeris i funcions, l’expressivitat dels símbols i la noble simplicitat dels ritus d’acord amb els llibres litúrgics, les condicions del lloc de la celebració i els cors i els grups musicals que sostinguin i enriqueixin el cant del poble, tenint en compte les peculiaritats de cada comunitat.”11
En quart lloc, de l’exemple de Jesucrist que dóna la pròpia vida per a la salvació de tots —“això és el meu cos entregat”— en deriva el compromís dels seus deixebles en favor dels pobres. Diu el Catecisme de l’Església Catòlica: “L’Eucaristia compromet a favor dels pobres. A fi de rebre veritablement el cos i la sang de Crist lliurats per nosaltres, hem de reconèixer el Crist en els més pobres, germans seus.”12 Hi ha, doncs, un camí a seguir: de l’encontre amb el Senyor en l’Eucaristia a l’actuació eficaç al servei dels necessitats, dels pobres.
Per això, el signe d’una comunitat viva és l’abundància d’iniciatives i realitzacions en favor dels més pobres, segons l’estil de Crist. Tanmateix, tot allò que és visible és solament mitjà o instrument al servei del misteri de Crist. La característica última i definitiva de l’Església no és visible. Tal com ha dit Joan Pau II: “La religió que neix del misteri de l’encarnació redemptora és la religió de romandre en la intimitat de Déu, de participar en la seva mateixa vida.”13 |