Tot comença quan Jesús ressuscitat confia als deixebles la missió d’anar per tot el món i de ser els seus testimonis: “Quan l’Esperit Sant vindrà damunt vostre, rebreu una força que us farà testimonis meus a Jerusalem, a tot Judea, a Samaria i fins a l’extrem de la terra.”6
Anunciar Jesucrist ha estat sempre la identitat i la missió essencial de l’Església. Per això, el seu afany és que la predicació de Jesucrist desperti l’escolta, l’adhesió, el seguiment en el cor dels homes. També són la missió i l’afany de la nostra Església diocesana.
Convé que insistim un cop més i ens ho diguem els uns als altres: no és suficient parlar de l’home i dels valors evangèlics, sinó que el fonament, la culminació i el dinamisme de l’anunci de l’Església és Jesucrist mateix, vivent i ressuscitat, Fill de Déu, que ofereix a tots els homes la misericòrdia i la salvació. És, per tant, un missatge d’esperança que anuncia la superació d’una existència malmesa per la por i l’experiència del pecat. És una crida a la comunió, a l’amistat entre Déu i l’home.
Massa sovint s’oblida aquest nucli fonamental de la predicació de l’Església. Sap greu que altres temes, secundaris i polèmics, adquireixin un relleu i un interès desproporcionat en les nostres converses o escrits, sobretot perquè retarden o impedeixen l’anunci clar i net de l’Evangeli.
Sempre hi ha el perill de no traspassar el llindar, d’aturar-se en els signes de l’Església, en els seus ministres o en la seva organització i no veure-hi la glòria que s’hi amaga. Així com des de l’observació superficial de les coses cal arribar a la sorprenent contemplació del que s’hi oculta, així els fidels que escolten la Bona Notícia, han d’anar descobrint la presència oculta del Senyor en la humilitat dels seus signes. Veuran l’Invisible en la mateixa Església, en els signes sacramentals, en les seves institucions, malgrat que pertanyin a les realitats fràgils d’aquest món que passa.
També massa sovint els silencis ocupen el lloc que pertoca a l’anunci explícit de Jesucrist. Cal bandejar el prejudici que l’home i la societat d’avui estan definitivament lluny de l’Evangeli o han esdevingut insensibles per rebre’l. Fins i tot alguns es pregunten si en la societat actual, marcada per la indiferència i la secularització, encara es pot dir que el cor de l’home està assedegat de Déu.
Hem d’estar convençuts que, com ha succeït sempre en la vida de l’Església, la Bona Nova de Jesucrist proclamada sense vacil·lacions, amb força i entusiasme, és capaç de trasbalsar el cor de l’home i pot commoure les seves entranyes. El Senyor mateix atreu cap a Ell els qui escolten els seus enviats. No ho ha fet així amb nosaltres? No ho farà, també avui, amb molts altres?
Com diu Joan Pau II: “No és, potser, tasca de l’Església reflectir la llum de Crist en cada època de la història i fer resplendir també el seu rostre davant les generacions del nou mil·lenni?”7 |